Veles e Vents és l'espectacle que es va crear per a la cloenda dels actes inaugurals del Túnel del Canal de la Mànega, i ha estat reiteradament premiat i elogiat en la gran varietat de països en els quals ha estat representat. L'espectacle fou encarregat per la Scène Nationale de Calais per a inaugurar la major obra d'enginyeria que l'home ha construït en el segle XX. El catedràtic de teatre de la Universitat de València Josep Lluís Sirera va definir l'espectacle de la següent manera:

"Les terres que envolten la Mediterrània són, com és ben sabut, particularment aptes per al desenvolupament d'una sociabilitat que té en el carrer el seu espai privilegiat d'expressió.

No té res d'estrany, doncs, que siguen molt nombrosos els grups que s'hi defineixen com a grups de teatre de carrer; al capdavall, no fan sinò perllongar tota una riquísima tradició de manifestacions culturals, i cultuals (com no pensar en les processons?), que es perden en la nit dels temps. Aquesta abundància de grups dedicats a fer teatre pels carrers de les nostres ciutats obliga -si s'hi vol destacar mínimament- a treballar de valent. A cercar un llenguatge i uns mitjans expressius que siguen propis, que els individualitzen. No n'hi ha prou amb estimular la participació dels assistents, amb acomodar l'espectacle al marc físic, amb recórrer a uns referents culturals fàcilment accesibles. Cal anar més enllà. I això només és possible si s'estimula el diàleg (imprescindible diàleg) entre la creativitat del grup i els referents culturals del seu entorn."

XARXA TEATRE ho va entendre així pràcticament des del moment mateix del seu naixement com a grup de teatre de carrer. Va saber, en efecte, pouar en la rica tradició cultural de les terres valencianes per articular una estètica basada en el foc; en un foc que es desplega viu, dominador sota mil variants pirotècniques , d'aqueixes que formen part indestriable del nostre ésser. No és això sols, però: el País Valencià viu abocat a la Mediterrània, i aquesta ha estat tradicionalment l'eix vertebrador de la nostra cultura, de la nostra existència. Pot estranyar-nos, llavors, que ara XARXA faça de la mar, de la nostra mar, el tema bàsic del seu espectacle?

 Molts segles abans, quan la llengua catalana encara era jove, els nostres poetes van anar a cercar-hi metàfores per expressar els seus delers, els seus pensaments. Així, el valencià Ausiàs March, un dels millors poetes que van existir a l'Edat Mitjana, va fer de la mar motiu central de molts poemes. I del començament d'un d'ells -el XLVI- ha extret XARXA el títol del seu
espectacle: Veles e vents. L'impressionant poema, la lectura atenta del qual recomane, ha estat més que una simple concessió culturalista. No hi ha a l'obra, és veritat, una història d'amor com la que el poeta ens hi descriu; el grup, però, ha sabut extreure'n una altra de més pregona, que potser reste una mica inadvertida sota l'anècdota personal del poeta. Parle, com és natural, de l'amor per la mar mateixa, protagonista indiscutible de les dues primeres estrofes del poema; una mar adés benèvola i benefactora, adés impressionant i aterridora. I és això el que aquest Veles e vents sap transmetre'ns. I ho sap fer des d'una estètica decididament contemporània; perfectament intel.ligible per tots els qui, algún cop, ens sentim part de la nostra mar (siga la Mediterrània o siga -per què no?- qualsevol altra), patim pel que la nostra cultura tan avançada en fa dia rera dia, i -malgrat tot- encara confiem en la possibilitat que les coses siguen d'una altra forma ben distinta. XARXA TEATRE no ha dubtat a fer-nos-ho veure, a incitar-nos a la reflexió ensems que al plaer de participar en un espectacle fascinant on el foc (i no és cap paradoxa) esdevé aigua".