EL FOC DEL MAR per Nel Diago
Crític teatral
Professor de la Universitat de València 

Lluny d'imitar models estranys, encara que siguen espanyols, (Els Comediants, La Fura dels Baus...), els de Xarxa trobaran el seu estil particular quan comencen a explotar les tradicions festives valencianes i s'hi arrelen. Sorgiran aleshores espectacles tan brillants com Nit Màgica (1987), El Foc del Mar (1991) Veles e Vents (1994). Tots els quals es regeixen per característiques similars genialment intricades: visitació de tradicions, llegendes i costums valencianes; ús de música folklòrica, amb instruments típics (la dolçaina, els tabals...), al temps que es recorre paralel.lament a les composicions originals; utilització de les més variades formes pirotècniques i de jocs amb foc; particular atenció a la sonoritat (la música, sí, però també el ritme de les explosions), a la visualitat (llums, colors, escenografia) i, fins i tot, a l'olfactiu (l'olor de la pólvora cremada). Tot això, lligat a una sàbia explotació de carrers, places i monuments, conjugant l'aprofitament estètic amb la seguretat per a artistes i públic, permetran als de Xarxa transformar qualsevol espai quotidià en un territori lúdic i meravellós.

Aquesta és la clau de l'èxit de Xarxa Teatre: els vincles a les tradicions i al folklore propis (música, escenografia, vestuari, pirotècnia...), com a conseqüència d'una meditada investigació que els porta a una renovació constant, a no recrear-se en la autocomplacència de fòrmules ja explotades. Endinsar-se en la pròpia identitat, ser autènticament localista, és una bona manera per a arribar a la universalitat. Si ens fixem, Nit Màgica, no és sinò una cercavila pirotècnica de gran intensitat practicat per quatre músics vestits de monjos i huit actors-pirotècnics, disfraçats de dimonis blancs, que manipulen peculiars estructures metàl·liques rodants (algunes en forma de bous) i, per suposat, fan explotar els més variats focs d'artifici (coets, traques, petards...). No hi ha ací cap argument, només compten el foc, la llum, el ritme, el so (la música, però també el xiulit dels coets, les explosions). Elements saviament combinats que exerciran una increïble fascinació en un públic absolutament entregat al rebull de la festa.

Semblants recursos trobem en El Foc del Mar. També ací assistim a un cercavila pirotècnic. Només que s'ha donat un pas més. En el seu afany de subratllar la seua condició mediterrània, els vestits dels actors o les estructures mòbils ja no seran els precedents de la tradició festiva valenciana, sinó que adquiriran una certa estilització a partir de motius directament inspirats en l'obra pictòrica de Joan Miró. I el mateix pot dir-se de la falla que es crema a la fi de l'espectacle. També aquest monument de fusta i cartró, tan propi de les festes majors de València, tindrà reminiscència mironiana. El Foc, purificador , regenerador, serà, de nou, més vertebrador que la proposta.

En qualsevol cas, l'accent no està posat ací en allò didàctic. Segueix sent un teatre lúdic, deliberadament festiu, rabiosament dionisíac. I dec insistir en allò de "teatre". Perquè tots els espectacles de Xarxa Teatre, fins i tot aquells que més s'aproximen a les festes populars, participen d'una elaboració formal, d'una resemantització. La falla que es crema en El Foc del Mar no és una falla, no s'inscriu en el marc de la festa popular valenciana, no està subjecta a uns convencionalismes rituals, a un calendari, a una geografia específica. No, el monument mironià de Xarxa no és una falla, és la representació d'una falla. Com el cercavila de Nit Màgica és la representació d'un cercavila de qualsevol festa valenciana.
Tenia raó l'anònima espectadora de Caracas quan deia " es como una fiesta del pueblo". Eixe "como" és el que ens permet afirmar que els espectacles de carrer de Xarxa Teatre no són més que teatre, pur teatre.

EL FOC DEL MAR per Yvon Diraison
Directeur du Festival des Arts dans la Rue Morlaix-Finistère

 " Per què cal que l'espectacle s'acabe?". Els milers d'espectadors que van participar ahir a la frenesia de Xarxa, que van combregar i seguir aquests mestres del foc per mor de la seua entusiasmant representació haurien volgut retenir encara una mica més aquesta nit."

Aquesta va ser a la premsa (Le Telegramme) la crítica de la primera representació de Xarxa al Festival des Arts dans la Rue de Morlaix. Cal entendre d'entrada Xarxa és una companyia remarcable en el sentit que no és programada només una volta, sinó que se la pren en abonament... I jo l'he subscrit. Des que vam projectar coproduir, contava als meus amics valencians la pràctica d'aquesta costa nord de Bretanya que consistia, fins el darrer segle, d'encendre focs a les vores les nits de tempesta per tal d'atraure els vaixells que anaven pels penyasegats, per a després atracar-los i despullar-los ("Tan ar Mor": El Foc del Mar). Fins i tot Xarxa va llançar un pont fins a la seua costa mediterrània per a evocar aquesta costum de les falles, castells de somnis de materials efímers, muntatges artístics d'objectes heteròclits sempre reunits amb una imaginació desbordant que una nit de març es sacrificaven al foc en una frenètica catarsis popular. La nostra creació futura tenia una solida base, la força de les particularitats, aquesta riquesa sumida en el milenari de les tradicions i d'allò viscut dels pobles.

Aquest tema, Xarxa anava a recrear-lo amb les qualitats artístiques que li són pròpies i fortament originals. Xarxa practica de totes totes un teatre mediterrani, més precisament valencià. Molt estrets en l'escenari convencional, Xarxa, per a expressar el seu art, envaeix els vastos espais d'exterior on pot desenvolupar al seu gust una pirotècnia sàvia i interactiva, liberar els seus actors, difondre la seua música i parar el carrer amb un mobiliari urbà ambulatori. Aquestos són els ingredients de l'espectacle viu segons Xarxa, components que li permeten afirmar-se en les creacions absolutament contemporànies com Ibers i Nit Màgica. Els espectacles urbans d'exterior de Xarxa funcionen sobre el burlesc, l'espectacular, l'extraordinari, visual i impressionant. S'expressen directament a tots, tomben totes les barreres, culturals, d'edat, de nacionalitat. Ací el llenguatge és universal, gran unificador. El Foc del Mar ha estat creat a Morlaix l'11 de juliol de 1990. D'entrada entenc que amb aquest espectacle Xarxa ha transcendit totes les qualitats artístiques que ja se li coneixien. Un xoc emocional estrany... Què més podem desitjar?.

Que El Foc del Mar s'encenga més i més; que el volcà de Xarxa esclate de nou i cobresca amb les seues espurnes els comediants; que mostren la seua misteriosa fascinació; que la música ens embolcalle; que Joan Miró ressuscite; que la falla s'eleve, bella, grandiosa, orgullosa, per a mostrar-nos millor la noblesa del seu artifici.