Coproducció amb Teatres de la Generalitat Valenciana

Reflexions prèvies a Déus o Bèsties.
Vicent Martí Xar

El bou fou el darrer animal en ser domesticat per les primeres civilitzacions, i només fou possible després de la dolorosa castració de l'animal. Com a conseqüència, la figura del bou semental va passar a convertir-se en el prototipus de la fecunditat. Els millors bous, els de figura més forta i amb major poder sexual, van passar a ser admirats pel seu extraordinari poder reproductor. Dins la mentalitat dels nostres avantpassats fou molt fàcil evolucionar la figura del semental cap al déu de la fecunditat i l'abundància. Naixia d'aquí la relació entre els humans i el bou. La tradició taurina combinaria durant molts anys el concepte del ritus diví amb el joc lúdic.

No totes les manifestacions taurines produïdes al llarg de la història tenen el seu origen en la divinitat dels bous. Les festes de Creta eren jocs circencs i no existeix cap vestigi a la cultura minoica del culte al bou, tampoc als circs romans amb els bous braus, ja que els animals eren escollits per la seua bravura, no per la seua divinitat. Així mateix, tampoc existeix cap vestigi diví a la concreció de les corregudes de bous espanyoles. La tauromàquia està concebuda com un joc, com un art, si es prefereix, però, malgrat tractar-se també d'un ritual molt estructurat, no hi existeix cap vestigi tauroteic de les antigues religions ibèriques o llatines, adoradores del bou. Es tracta de jocs lúdics l'element central dels quals és el bou.

Mitra

El nostre espectacle, malgrat tot, vol endinsar-se per un camí menys conegut de la història del bou, aquell en el qual l'animal és considerat un déu, i en els aspectes rituals de les seues festes, ja desaparegudes, ja en trànsit de desaparició.

El bou va passar d'animal menjador a animal domèstic i després a déu. Les legions romanes provinents d'Àsia van dur a tot l'imperi romà la religió de Mitra. Avui en dia la seua figura més coneguda és el Mitra tauròcton: una representació de l'instant en què Mitra dóna mort al bou per tal de fecundar la terra i purificar-la dels pecats humans. Aquest acte era representat pels seus fidels en tots els seus temples durant la celebració del tauraboli. Després del sacrifici de l'animal pel sacerdot i la purificació d'aquest per mig de la sang del bou-déu mort, els fidels combregaven amb la carn del déu acabat de sacrificar.

La puixança de la religió mitraica va coincidir a occident amb una nova religió emergent: el cristianisme. El paralel.lisme d'ambdues religions sorprén tant que els fidels de Mitra ja acusaven els cristians d'haver-los copiat els seus ritus sagrats. Després de la conversió de l'emperador Teodosi al cristianisme al segle IV, la resta de religions van anar desapareixent d'Europa, ja que per tal de popularitzar la nova religió cristiana, el propi Papa de Roma va instruir els seus fidels per tal que aprofitaren els ritus antics i així inculcar-los els ensenyaments del seu Déu vertader.

El bou de San Marcos

Durant la Baixa Edat Mitjana es va popularitzar per tota Europa la festa de San Marcos. Però on major arrelament va aconseguir i on la seua celebració es va mantenir durant més temps fou a la zona d'Extremadura, Salamanca i Portugal. En cada poble la festa mantenia les seues particularitats, però bàsicament consistia en el següent: els majorals de la Cofradia de San Marcos, o bé el pàrroc de l'església, eixien al prat el dia abans de la festa del sant Evangelista. Localitzaven el toro que anaven cercant i li deien: "Marco, la festa de San Marcos ha arribat. Vine amb nosaltres a la ciutat a retre culte al Sant". Després d'això el bou seguia mansament el sacerdot fins a la ciutat, entrava a l'església després de ser enflocades amb flors les seues banyes per les dones, assistia a missa, besava l'altar i sortia en processó. Una volta conclosa la festa, el sacerdot el tornava al prat on recuperava tota la seua bravura i tornava a pastar amb la vacada. Aquesta festa va començar a ser molt popular entre els cristians de l'època medieval i les cofradies de San Marcos van començar a escampar-se per tot arréu. Com és de suposar van ocórrer diversos incidents en embestir el bou els fidels que l´envoltaven. L'Església va començar a veure amb mals ulls aquestos festejos i el Papa va acabar per prohibir-los.

El bou nupcial

A finals del segle XIX encara venia celebrant-se a Extremadura l'anomenat bou nupcial, el desenvolupament del qual és el següent: el nuvi i els seus amics caçaven un bou brau i, després de nugar-lo amb cordes, el portaven a la ciutat i l'arrossegaven fins a la casa dels futurs esposos. El bou era introduït a la cambra nupcial on el nuvi li clavava un parell de banderilles blanques, construïdes prèviament per la pròpia núvia, vessant la sang de l'animal pel tàlem nupcial. D'aquesta manera, en entrar en contacte la cambra nupcial amb la sang vessada del bou brau, s'oficiava un sortilegi de fecunditat. En finalitzar el ritus, el bou es tornava al prat i se li tornava la llibertat.

El "bou embolat"

El contacte amb la sang de l'animal és el fet que transmet el poder màgic del bou. La sang vessada a la cambra nupcial ajudava al poder fecundador dels futurs matrimonis extremenys. Curiosament, a la costa mediterrània, la sang de l' animal mort també té poders màgics. El bou que es corre pels carrers dels pobles del País Valencià, sud de Catalunya i Baix Aragó, encara que no ens transllada a l'antic déu-bou ibèric de la fecunditat com els bous nupcials d'Extremadura, manté el poder màgic de la seua sang. Els ciutadans de molts dels municipis on se celebra la festa creuen que la sang del bou brau recentment mort cura determinades malalties de la pell i fins i tot en alguns llocs creuen que el contacte de la sang amb un nounat li donarà bona sort al llarg de la seua vida. En l'actualitat, la nova normativa legal que regula la festa dels bous de carrer prohibeix taxativament donar mort a l'animal en públic, per això l' accés dels ciutadans al cadàver de l'animal acabat de matar i a la seua sang s'ha dificultat enormement. A l'igual que ha desaparegut la festa del Bou de Sant Marc i la festa del Bou Nupcial extremeny, ens encontrem davant de la desaparició de les característiques màgiques del bou de carrer. La modernitat comporta un canvi en les festes tradicionals i, encara que hi haja una ferma resistència al canvi total dels costums, la sang vessada dels animals morts ja ha desaparegut dels nostres carrers i, amb això, el contacte directe dels ciutadans amb el poder màgic del bou.

La serenata al "bou"

Com venim assenyalant, existeix una polivalència en les festes taurines rurals, aquelles que no segueixen les normes de la tauromàquia, que ens remeten directament als déus ibèrics o llatins. El contacte amb la sang de l'animal ens transmet els poders sobrenaturals que l'animal té. Moltes de les tradicions exposades estan documentades, encara que no sempre han estat estudiades i analitzades exhaustivament. El llibre que tots els estudiosos citen com inqüestionable, Ritos y juegos del toro de Pedro Álvarez de Miranda, fou escrit a finals de la dècada dels cinquanta. La prematura mort del prestigiós catedràtic de la Universitat de Madrid ha deixat eixos estudis oblidats de la mà de Déu, mai millor dit. Per contra, excepte honroses excepcions -Caro Baroja i Joan Llidó entre elles- antropòlegs, sociòlegs, etnòlegs, etc, no han considerat del seu interés aprofondir en els orígens sagrats de les festes de bous. Com a conseqüència, d'algunes de les festes que podem veure es desconeix si tenen orígens rituals antics o pel contrari es tracta d'incorporacions tardanes als jocs festius. La serenata al bou de Vilafamés (Castelló), per citar un exemple, té una posada en escena de caràcter ritual, encara que ha desaparegut el concepte màgic o diví de l'esdeveniment. Els ciutadans es reuneixen a sopar davant el cadàver del bou exposat en la plaça mentre escolten un concert musical. Al dia següent el bou serà esquarterat i venut com a carn als mateixos ciutadans que el dia anterior li havien retut homenatge en la plaça. A l'igual que els antics creients de Mitra, els pobladors de Vilafamés acaben mentjant-se el bou. Els uns estaven combregant amb déu, els altres simplement s'alimentaven amb la carn de l'animal objecte de la festa i de l'homenatge.

La mort d'un déu

Hem de reconèixer que el bou que anomenem rural, a fi de diferenciar-lo clarament de les actuals "corridas" de bous, no és tan idíl.lic com potser es desprenga del que hem exposat fins ara. Les barbaritats i tortures a què ha vingut sent sotmés l'animal en totes aquestes poblacions, en major o menor grau, és injustificable. L'explosió de sadisme contra un animal a qui molt poca gent gosava enfrontar-se unes poques hores abans ve a confirmar la teoria sobre els déus caiguts. La pèrdua de divinitat de l'animal comporta la proverbial violència contra el déu caigut, siga aquest animal, humà o tòtem. Si en el cas del déu-bou s'ha tardat segles en fer caure el déu del seu pedestal, la rapidesa amb què es succeeixen els fets a finals del segle XX fa que els déus nasquen, cresquen i moren a mans dels seus propis seguidors amb una rapidesa vertiginosa. Es tracta dels déus efímers que la nostra societat crea i destrueix a diari. El ritme engolidor del segle XX ha acabat, a l'igual que Urà o Calígula, menjant-se els seus propis fills-déus. Mai la separació entre déus i bèsties fou tan intangible com ho és en la nostra societat actual.